El pare vol creure que no té cap. Anem a veure'l els diumenges a la tarda, de sis a set, que és quan ens deixen estar amb ell. La Marie se'l mira amb curiositat. Amb la boca oberta, tota esdentegada com està. Li pregunta cóm és que no té cap. Ell obri i tanca la mà insistentment. Bernard, un amic d'allà del pare, se'n riu mentre li cau la baba, el gos, el gos, el gos li l'ha menjat. La mare ens mira i fa un esforç per somriure i fer veure que ho entén tot i que no sent pena. La Michelle i jo sabem que el pare té un cap, i un rostre, i un somriure, però el pare té vergonya, una vergonya infinita, una terrible i brutal vergonya de sentir-se humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada